Catalunya, com tots els altres pobles del món, ha tingut, té i tindrà les seves pròpies tradicions. Tradicions que conformen, també, la nostra identitat.

Per més que ens vulguin fer creure que formem part d'Espanya, és evident que no compartim ni una sola de les tradicions d'aquell país. Això, si més no evidencia la poca credibilitat dels que asseguren que sempre hem format part d'un mateix país.

Les festes més populars a Catalunya són la nit de Sant Joan i la el día de Sant Jordi.

En l’aspecte gastronòmic, cal destacar el típic pa amb tomàquet, l’all i oli, la botifarra amb seques i els embotits, en begudes els vins de la terra i el cava

Les festes i les tradicions son un vincle amb la nostra historia i els nostres avant passats, un signe més d´identitat, que cal viure,conèixer i preservar.

Algunes de les més importants són: Castellers, Puntaires, Gegants i caps grossos, El Ball de l'Àliga, Els bastoners, Correfocs i diables, La Sardana, Dia del llibre i la rosa, Tió de Nadal, Caganer, Drac...

Història :

Aquest canvi, que devia començar a finals del XVIII, fa que la confusió entre ball de valencians i colles castelleres duri fins ben entrat el segle XIX. De fet, fins a meitats d'aquest segle, les colles són anomenades ball de valencians. A Tarragona, ben aviat tambè evolucionen els balls.

La hipòtesi més acceptada sobre l'origen dels castells és la que afirma que aquests provenen de l'evolució d'uns balls populars. D'aquests balls, anomenats Balls de Valencians, ja en tenim constància des del segle XVI. Aquesta dansa sempre inclòia l'execució d'una torreta o petita piràmide feta pels mateixos dansaires. La torreta podia representar un quadre religiós o tan sols una figura plàstica. No és d'estranyar que, a poc a poc, i per contrapunt entre grups de balls, la torre anés guanyant alçada fins que en aquesta evolució un bon dia es fes la construcció sense la dansa.

Parts del Castells :

El pom de dalt Els tres darrers pisos, els de dalt, no tenen la mateixa estructura que la resta del castell; d'una banda hi han els dosos, que son dos nens que s'agafen mirant-se cara a cara, l'aixecador (també anomenat acotxador o cassola), que es col.loca sobre els dosos, acotat i eixarrancat, i l'enxaneta, que és potser la paraula més coneguda del lèxic casteller, que "s'asseu" sobre l'aixecador i aixeca el braç, gest que es coneix com "fer l'aleta", i que significa que un castell està carregat. A aquests tres pisos se'ls hi dona el nom genèric del "pom de dalt", ja que és en aquest "pom" on hi puja tota la canalla. El Tronc La resta de pisos també tenen un nom propi, en funció del "número" de pis que ocupen. Així, tenim els baixos, que són els castellers que toquen de peus a terra, i que no es veuen, ja que són tapats per la pinya (ja sabeu, l'embolic de mans i braços que envolta el castell). Que no es vegin no vol dir que no comptin. Els primers castellers que veiem sobre la pinya són els segons, que acostumen a ser homes bastant corpulents; els següents són els terços, i després vindrien els quarts, els quints i els sisens. Fixeu-vos que s'anomenen quints i no cinquens, ja que la paraula ha sobreviscut i forma part del lèxic. Aquests darrers dos pisos apareixen o desapareixen segons l'alçada del castell, és a dir, si compteu tots els pisos que hem anomenat des dels baixos fins l'enxaneta, us sortirien nou pisos (baixos, segons, terços, quarts, quints, sisens, dosos, aixecador i enxaneta). Així succeiria en un castell de la categoria de nou pisos, però, en un de vuit pisos, un pis sobra, i desapareixen els sisens, i en un castell de set els que desapareixen són els sisens i els quints. La Pinya En primer lloc hi han els baixos, que, com ja hem explicat, son els castellers que toquen de peus a terr, i n'hi ha tants com indica el primer nombre del nom del castell (un, dos, tres, quatre o cinc). Els baixos són gent no gaire alta, però forta; així es per tal que la resta de les mans pugui arribar més fàcilent als segons. Els baixos aguanten tot el pes del castell, i per així necessiten de gent que els ajudi a suportar la càrrega. En primer lloc hi tenim els contraforts, que són homes de si fa o no fa l'alçada dels baixos, que es col·loquen darrera d'aquest i el subjecten amb el pit, tot agafant-se entre ells, com si fossin uns altres baixos. Per davant, el baix té un home alt i prim, l'agulla, que té dues funcions: d'una banda evitar que el baix se'n vagi endavant, i per una altra, subjectar el segon pels genolls. Tant d'agulles com de contraforts n'hi ha un per cada baix. Després tenim les crosses, que acostumen a ser noies no gaire altes, i que col·loquen la seva espatlla sota l'aixella de cada baix, i, lògicament, n'hi han dues per cada baix.

L'origen:

No és estrany que s'atribueixi l'origen de les puntes a una intervenció divina si es té en compte que era una de les poques activitats respectables a l'abast de les dones necessitades, a l'hora de sobreviure totes soles