| Catalunya va unir la diversitat i les reivindicacions polítiques Els canvis socials durant el franquisme van salvar la cultura catalana i van donar carta de naturalesa al bilingüisme.
La realitat catalana del segle ha transcorregut entre el canvi social i la reivindicació política. El desenvolupament del moviment obrer i de l'ideari catalanista o nacionalista ha conviscut des de les jornades de la setmana tràgica, el juliol del 1909, fins a l'autonomia política derivada de la Constitució del 1978 i l'Estatut aprovat l'any següent.
La institucionalització política de Catalunya va començar el 1914 amb la creació de la Mancomunitat, presidida per Enric Prat de la Riba, dirigent de la Lliga, l'experiència de la qual es va trencar el 1923 amb la dictadura del general Miguel Primo de Rivera. A pesar de la seva curta vida, la trajectòria de la Mancomunitat va apuntar quin seria en el futur el nucli de les reivindicacions catalanes. |
| Al proclamar-se la República, el 14 d'abril del 1931, el sentiment nacionalista havia arrelat en les classes mitjanes, i Esquerra Republicana va ser el partit en-carregat de canalitzar-les en l'Estatut del 1932. Francesc Macià i Lluís Companys van presidir la Generalitat en circumstàncies d'excepció: el primer va morir el dia de Nadal del 1932; el segon va haver d'afrontar la crisi del 1934, la tragèdia de la guerra civil, l'exili i la mort amb dignitat al castell de Montjuïc.
Durant el franquisme, el dinamisme de la societat civil i la vitalitat renovadora de l'emigració van donar forma a una societat menys homogènia que la precedent, però que va saber sobreposar-se al totalitarisme, instaurar el bilingüisme i salvar la cultura catalana. A la mort del general Franco, Catalunya disposava d'una oposició articulada en l'Assemblea de Catalunya i una societat que havia convertit en norma la diversitat i la convivència.
Les eleccions municipals del 1979, clarament favorables a l'esquerra, i les autonòmiques del 1980, en les quals Jordi Pujol va aconseguir la primera de les seves sis victòries consecutives, van dibuixar un repartiment de papers que, amb avenços i retrocessos puntals, s'ha allargat fins a l'últim tram del segle. Un cop conclòs el fenomen migratori intern, la immigració no comunitària, els casos de marginació comuns a totes les societats postindustrials, l'estancament demogràfic i el canvi en les relacions de producció són els nous reptes d'una societat canviant i alhora estable.
© foto Generalitat de Catalunya
Dominis territorials catalans en el segle XIV. A mitjan segle XIV es dóna el moment de la màxima expansió territorial -que implicava domini polític i possibilitats comercials de la Confederació catalanoaragonesa. A part del territori que avui configura el Principat de Catalunya, el domini de la Confederació s'estenia al Rosselló -actualment francès-, al Regne de Mallorca i la resta de les illes Balears, al Regne de València, a l'illa de Sicília, a la de Sardenya i als ducats grecs d'Atenes i Neopàtria; a mitjan segle XV s'hi afegiria el Regne de Nàpols.
|
